Mor l'arquitecte Josep Puig Torné
El passat dimecres 3 de juny va morir l'arquitecte Josep Puig Torné als 90 anys. El recordarem com a referent destacat de l’arquitectura moderna a Catalunya i molt especialment a Tarragona.
Gràcies a la donació del seu arxiu professional a la Demarcació de Tarragona del COAC, la seva memòria i la seva obra ens serà encara més propera i valuosa.
Descansa en pau, amic Josep.
Josep Puig Torné
Sarral, Tarragona, 9/12/1929 - Barcelona, 3/6/2020
Nascut a Sarral (Tarragona) l'any 1929, Puig Torné es va titular com arquitecte a l'ETSAB l'any 1957, just quan començava el fort creixement econòmic del període ‘desarrollista’ dels anys seixanta. Després d'una breu etapa com arquitecte municipal de l'Ajuntament de Barcelona, on va participà en la planificació del Polígon Sud-oest del Besòs, l'any 1958 rep l’encàrrec de projectar una urbanització a la Costa Brava. Així va iniciar una destacada trajectòria professional, marcada inicialment per la seva col·laboració amb l'arquitecte Antoni Bonet Castellana: la casa Van der Veeken (1961), els apartaments Xipre (1960-62), els apartaments Madrid (1961-62), els apartaments Cala Vinya (1961-62) al Cap de Salou o el Complex Turístic “Politur” de Platja d’Aro (1961-63), etcètera.
El seu primer èxit conjunt va ser la Casa Rubio de Salou, una obra iniciada al 1959 i construïda entre el 1960 i el 1962, que connectà als arquitectes amb els promotors dels plans per La Manga del Mar Menor (Múrcia). També projectà amb Bonet l'edifici Renault de Tarragona (1964), el Canòdrom Meridiana (premi FAD 1963) i l' edifici Mediterrani (1960-63) de Barcelona.
Al 1964, Puig Torné abandonà el despatx d'Antoni Bonet per associar-se amb Josep M. Esquius Prat (Manresa,1939) i, més tard, amb la seva filla Elisa Puig. D'aquesta fecunda etapa professional ens deixarà una important i heterogènia producció repartida al llarg de tot el país: Barcelona, Madrid, Mallorca, Sallent, Montblanc, Súria, la Seu d’Urgell, Organyà, Manresa, … o la prolífica obra andorrana dels anys 70 i 80, on destaquen la seu del Govern d'Andorra (1980-87) o la Fundació Clara Rabassa (1988).
Una característica rellevant del seu treball serà la recerca d'una síntesi entre arquitectura, art i disseny. Bona mostra d'això és la seu barcelonina del diari Tele/eXprés (1965-67), realitzada amb la col·laboració de l'escultor Josep M. Subirachs; l'església del pare Claret de Sallent (1966) i l'ermita dels Sants Metges de Sarral (1966-70) amb l'artista Josep Grau Garriga; o la primigènia Capella del Convent de la Sagrada Família de la Seu d’Urgell (1959-60) projectada amb Josep Miquel Serra de Dalmases i on van participar artistes de la talla de Tomás Bel, José M. Blay, Gerald Henderson o Matías Palau Ferrer.
L'obra de Josep Puig Torné, conservada des de l'any 2014 a l'Arxiu Històric de la Demarcació de Tarragona del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (AHCOAC-T), pertany ja a la millor història de l'arquitectura catalana de la segona meitat del segle XX. Una arquitectura no excessivament tecnificada, de projectes elaborats amb la màxima dignitat i passió per el treball ben fet.
No podríem fer-hi quelcom més?
"La resposta és SÍ! Podem i hem de millorar, sense perdre mai la visió de conjunt, pensar que l'herència que deixem –les nostres obres-, hem de millorar-les, respectant l'entorn natural o construït. Hem d'intentar desprendre'ns de tantes lligadures, requeriments, ordenances, pressions, angúnies i nervis i cercar l'obra equilibrada, sense egos, amb humilitat.
L'arquitectura, la bona arquitectura, mai ha d'anar fermada, l'acte de la creació arquitectònica necessita llibertat, amor i... bona voluntat per part de tothom!"
Josep Puig Torné, 2003
Dr. Arquitecte
Premsa
Josep Puig Torné, l'arquitecte artesà
Article publicat al Diari de Tarragona el 22 de juny de 2020. Llegeix-lo
Muere el arquitecto Manel del Llano
Culto, inteligente y alegre. Así era Manel.
Amigo de los amigos, su círculo de amistades eran varias a la vez que diferentes; arquitectos, navegantes, amigos del motor, grupo SADE (David, Mariona, Luis), clubes náuticos, amantes de la música...
Su hablar era distendido y amable, sabía escuchar al otro y participar de la conversación.
En él la inteligencia precisaba algo más que el saber razonado, incorporaba la sensibilidad para detectar el matiz.
Esto era lo que le apasionaba, tener una visión del detalle para conocer el porqué de las cosas.
Manel podía estar una tarde dando explicaciones y dibujando todos los detalles de un motor Boxer en V o la construcción de una góndola y del porqué de su asimetría.
Pero, por encima de todo, era la arquitectura lo que le seduciría. Ésta sería la faceta más importante de su actividad. Dedicaría gran parte de sus esfuerzos y conocimientos trabajando como un artesano en su oficio, con claro desprecio hacia la profesionalidad de la arquitectura.
Los últimos encuentros los hacíamos en el bar Velódromo.
De aquel espacio teníamos antiguos recuerdos de épocas ya lejanas y podíamos disfrutar de una buena proximidad para hacernos entender, a pesar de que después de tantos años de amistad, en el que está todo dicho, los silencios se hacen más importantes que las palabras.
Ahora ha muerto un amigo y compañero al que conocí de joven dibujando en el aula de dibujo artístico de la escuela de arquitectura junto con Montse, y desde entonces hemos vivido desde el afecto de una profunda amistad.
Víctor Rahola
A la muerte de Manel
Ya no nos volverá a explicar por qué el viento no empuja las velas, sinó que las absorve. Le podías mostrar la foto de un velero de otro tiempo y deducía el nombre del diseñador, como podía distinguir a primera vista un Colin St John Wilson de un Erskine. Y sabía todos los ingenios, desde el polipasto hasta por qué los pernos son dextrógiros, y la Vespa, y las bicicletas.
Le gustaba la música, y era devoto de todas las Cecílies.
Era elegante, como elegante era Coderch, el joven Sostres o mossèn Ballarín.
Contaba la tensión que sentía, cuando dibujaba las casetas de Ventolà, en el despacho de Sostres, en la plaza Letamendi, doblado sobre el mostrador de dibujo. Sostres estaba todo el rato detrás de él, mirando cómo avanzaba el dibujo, tras su espalda. Él iba recibiendo en la nuca el aliento rítmico de la respiración, que se detenía de golpe cuando el lápiz llegaba a un punto comprometido del proyecto.
No entristece su muerte, anunciada por sus largas enfermedades. Entristece el trabajo que no ha hecho, que no le han dejado hacer. Era el más capacitado del curso a la hora de proyectar. Que este tiempo malo no haya sabido darle los trabajos que le esperaban es un signo más de la miseria de nuestra época, que prefiere dejar pista libre al histrionismo.
Con orgullo, hacemos parte de su generación, ya absorvida por el viento oscuro, y que deja atrás un mundo más oscuro todavía.
“No naixerà cap marbre
d’eternitzades ones
ni s’alçaran vols d´àngels
d’imaginaris imperis.
Car és vingut de sobte
el temps dolent, i em porten
veus de records, per buides
estances de Sinera,
fins al guaita de l’alba,
xiprer que sap l’incendi
del mar i d’aquest núvol.”
(Espriu, 1946)
Pep Quetglas
Mor l'arquitecte Manel del Llano
Culte, intel·ligent i alegre. Així era en Manel.
Amic dels amics, el seu cercle d'amistats eren diverses alhora que diferents; arquitectes, navegants, amics del motor, grup SADE (en David, na Mariona, en Lluis), clubs nàutics, amants de la música...
El seu parlar era distès i amable, sabia escoltar l'altre i participar de la conversa.
En ell la intel·ligència precisava quelcom de més que el saber raonat, incorporava la sensibilitat per detectar el matís.
Això era el que l'apassionava, tenir una visió del detall per conèixer el perquè de les coses.
En Manel podia estar una tarda donant explicacions i dibuixant tots els detalls d'un motor Boxer en V o la construcció d'una góndola i del perquè de la seva asimetria.
Però, per damunt de tot, era l'arquitectura allò que el seduiria. Aquesta seria la faceta més important de la seva activitat. Hi dedicaria gran part dels seus esforços i coneixements, treballant com un artesà en el seu ofici, amb clar menyspreu cap a la professionalitat de l'arquitectura.
Les últimes trobades les fèiem al bar Velódromo.
D'aquell espai teníem antics records d'èpoques ja llunyanes i podíem gaudir d'una bona proximitat per fer-nos entendre, a pesar que després de tants anys d'amistat, en què està tot dit, els silencis es fan més importants que les paraules.
Ara ha mort un amic i company a qui vaig conèixer de jove dibuixant a l'aula de dibuix artístic de l'escola d'arquitectura junt amb la Montse, i des d’aleshores hem viscut des de l’afecte d’una profunda amistat.
Víctor Rahola
A la mort d’en Manel
Ja no ens tornarà explicar per què el vent no empeny les veles, sinó que les xucla. Li podies mostrar la foto d’un veler d’altre temps, i en deduïa el nom del dissenyador, com podia distingir a primera vista un Colin St John Wilson d’un Erskine. I sabia tots els enginys, des del polispast fins per què els perns són dextrògirs, i la Vespa, i les bicicletes.
Li agradava la música, i era devot de totes les Cecílies.
Era elegant, com elegant era en Coderch, el jove Sostres o mossèn Ballarín.
Contava la tensió que sentia, quan dibuixava les casetes de Ventolà, al despatx d’en Sostres, a plaça Letamendi, doblegat sobre el taulell de dibuix. En Sostres era tota l’estona darrere d’ell, mirant com avançava el dibuix, per sobre la seva esquena. Ell anava rebent al clatell l’alè rítmic de la respiració, que s’aturava de cop quan el llapis arribava a un punt compromès del projecte.
No entristeix la seva mort, anunciada per les seves llargues malalties. Entristeix la feina que no ha fet, que no li han deixat fer. Era el més capacitat del curs a l’hora de projectar. Que aquest temps dolent no hagi sabut donar-li les feines que l’esperaven és un signe més de la misèria de la nostra època, que s’estima més deixar pista lliure a l’histrionisme.
Amb orgull, fem part de la seva generació, ja xuclada pel vent fosc, i que deixa enrere un món més fosc encara.
“No naixerà cap marbre
d’eternitzades ones
ni s’alçaran vols d´àngels
d’imaginaris imperis.
Car és vingut de sobte
el temps dolent, i em porten
veus de records, per buides
estances de Sinera,
fins al guaita de l’alba,
xiprer que sap l’incendi
del mar i d’aquest núvol.”
(Espriu, 1946)
Pep Quetglas
El COAC impulsa un manifiesto de apoyo a la preservación de los murales de Picasso en Oslo
El Colegio de Arquitectos hace años que da apoyo a la preservación de estos murales. Ahora, con la noticia de la inminente derribo, impulsamos un manifiesto al que ya se han adherido el Centro de Cultura Contemporánea de Barcelona (CCCB), la Fundación Miró, el Museo de Arte Contemporáneo de Barcelona (MACBA), el Museo de Historia de Cataluña, el Museo Picasso y el Consejo Superior de Colegios de Arquitectos de España (CSCAE).
A pesar de que el gobierno noruego se ha comprometido a conservar los murales, consideramos que las obras de arte sin el edificio para las que han sido concebidas dejan de tener sentido. Por eso, defendemos la preservación de la que consideramos que es una única obra arquitectónica, formada por el edificio y sus murales. Destruir uno de los dos elementos del edificio Y-block sería destruir la arquitectura.
El escrito se enviará al Ayuntamiento de Oslo y a la Sociedad Noruega para la Preservación de Monumentos (Fortidsminneforeningen), que hace tiempo que lleva a cabo una campaña en contra del derribo de la Y-Block.
Enlace al manifiesto
Y-block y COAC, unidos por la historia
La historia de los grabados de Oslo está intrínsecamente ligada a la de la sede del COAC, porque comparten una expresión artística singular, los mismos actores y artistas y una secuencia creativa, que nos enlazan para siempre.
No podemos entender la llegada de Carl Nesjar en Barcelona en 1962 para crear los murales basados en dibujos de Picasso en nuestro edificio, hoy icono barcelonés, sin el trabajo conjunto que llevaron a cabo en Oslo cinco años antes, en 1957.
En este sentido, romper la unidad conceptual que el edificio de Oslo mantiene con sus grabados significaría diluir parte de la historia del COAC, perdiendo importantes referencias que explican nuestro pasado, esencial para entender nuestro presente y futuro.