Mor l'arquitecte Antoni Teignier
Malgrat vinculacions familiars molt properes, el cert és que no vaig tenir el goig de conèixer el Toni Teignier fins que vam treballar junts, també amb el Ricard Fernández, a la direcció general d’Habitatge de la Generalitat, el 2004. Va ser una sorpresa, ja que ell no venia del món de l’habitatge sinó de l’urbanisme, i una immensa sort, perquè difícilment es podia comptar amb un col·laborador més sòlid, més transparent i més de fiar que ell. Havíem d’endinsar-nos en el camp de l’urbanisme perquè calia fer molts canvis en la forma de produir els habitatges protegits; els sòls privats tradicionals ja no encaixaven per a promoure’n a causa dels preus exorbitants de la bombolla immobiliària i calia, per tant, pressionar molt sobre sòls públics i començar a esprémer la nova veta dels sòls de reserva per a HPO. I des d’Habitatge érem molt ignorants dels molts i molt tortuosos camins de l’urbanisme.
Ell era una persona compromesa, d’esquerres sense fissures però sense teatralitat, amb una idea solidària de la societat i d’una fidelitat total als projectes que ens estàvem plantejant per al dret a l’habitatge. Dotat d’una exquisida prudència, una fina ironia i molta mà esquerra a l’hora de plantejar els temes amb tècnics, alcaldes, o regidors, va fer possible tirar endavant prop de 30.000 habitatges de protecció oficial de lloguer que haurien estat impensables sense la seva professionalitat i implicació sistemàtica. Només la seva tant injustificada com exagerada modèstia va impedir que assolís nivells de responsabilitat més alts en els que encara hauria pogut ser més incisiu en idees i propostes. Però la seva bonhomia i discreció -que no s’han de confondre amb ingenuïtat- no es manifestaven només en l’activitat professional, sinó també en la solidaritat amb les persones del seu equip per a la millora de les condicions laborals per les quals lluitava impenitentment.
En els anys que ja no hem estat treballant junts he tingut el gran honor de comptar amb la seva amistat, trobant-nos molt sovint amb el Quim Gascó, cosa que m’ha permès veure encara més la gran humanitat, la immensa curiositat per tots els temes humans, socials i polítics i la seva dedicació en cos i ànima, per descomptat a la família, però també a tots aquells temes en què ell creia que hi podia contribuir amb els seus coneixements.
No he pogut acompanyar-lo en aquests darrers mesos tan difícils en els que se li ha desbocat la terrible malaltia que ell amb energia havia anat doblegant, però em queda el consol que en la festa dels seus 70 anys vam compartir amb ell i amb els seus nombrosíssims amics i familiars una alegria de viure que ens deixa com a llegat i que ens ha d’ajudar a tirar endavant quan ja no és amb nosaltres. Gràcies per tot, Toni!
Carme Trilla Bellart, presidenta Fundació Hàbitat 3
En record de Toni Teignier
Fa uns dies que ens ha deixat el nostre company Toni Teignier, amb qui hem compartit els últims mesos el seu interès pels temes de la ciutat i el barri en especial. Tot i la seva dificultat pels tractaments als quals estava sotmès, sempre va voler estar present en les reunions i decisions que preníem el grup d’arquitectes de l'Eixample i altres grups.
Ha estat un activista de l’urbanisme del barri i per al barri i formava part ja feia molts anys de la comissió d’urbanisme de l'Associació de Veïns. Juntament amb el veïnat, va impulsar la recuperació del parc de l'Escorxador als anys 70.
Jo el vaig conèixer pels voltants del 2014, quan vaig entrar a l'associació i des de llavors vàrem coincidir en tots aquells temes urbanístics que afectaven el barri, entre els quals hi havia l’Edifici Estel, els solars per a nous equipaments, la presó de laModel i els nous eixos de vianants dels carrers del Eixample, en especial el de Consell de Cent.
També vam treballar en la qüestió de Germanetes, defensant l'activisme envers els equipaments. El cas de l'edifici Estel era per a ell d’especial importància, ja que era la darrera oportunitat per aconseguir més sostre d’equipaments o habitatge social per al barri.
Les seves dificultats i l’esforç en seguir els temes eren per a mi compresos, peruè jo acabava de sortir d'una situació similar feia poc temps. Les nostres converses, les caminades pel barri estan presents en la meva memòria. Els seus comentaris i reflexions eren de molt interès per a mi. Els anys de treball en l’administració gestionant temes vinculats a l'urbanisme li donaven una vàlua personal. El recodo relacionant-se amb molts companys i amb el seu barri. Va treballar des del primer moment a l'AAVV i després a la Plataforma Salvem La Model. Va poder formar part del jurat, com a representant de AAVV, del Concurs dels Projectes seleccionats de la Model convocat per l’Ajuntament. I en futur, crec que la seva memòria hauria de formar part d'aquest espai.
Mai va deixar les reunions amb la comissió d’urbanisme de l'AAVV, estan present fins la darrera d’aquest mes de maig.
Aquets últims mesos les forces li flaquejaven i no vàrem poder seguir els treballs iniciats. Hem d’agafar l'exemple del seu treball i dedicació. Només així aconseguirem que el seu esforç no hagi estat en va.
Alfons Santamaria Sors, Grup d’Arquitectes de l’Eixample - COAC Barcelona
Muere el arquitecto Josep Puig Torné
El pasado miércoles 3 de junio murió el arquitecto Josep Puig Torné a los 90 años. Lo recordaremos como referente destacado de la arquitectura moderna en Cataluña y muy especialmente en Tarragona.
Gracias a la donación de su archivo profesional a la Demarcación de Tarragona del COAC, su memoria y su obra nos serán aún más cercanas y valiosas.
Descansa en paz amigo Josep.
Josep Puig Torné
Sarral, Tarragona, 9/12/1929 - Barcelona, 3/6/2020
Nacido en Sarral (Tarragona) el año 1929, Puig Torné se tituló como arquitecto en la ETSAB en 1957, justo cuando comenzaba el fuerte crecimiento económico del período 'desarrollista' de los años sesenta. Después de una breve etapa como arquitecto municipal del Ayuntamiento de Barcelona, donde participó en la planificación del Polígono Suroeste del Besòs, en el año 1958 recibe el encargo de proyectar una urbanización en la Costa Brava. Así inició una destacada trayectoria profesional, marcada inicialmente por su colaboración con el arquitecto Antoni Bonet Castellana: la casa Van der Veeken (1961), los apartamentos Chipre (1960-62), los apartamentos Madrid (1961-62) , los apartamentos Cala Vinya (1961-62) en el Cap de Salou o el Complejo Turístico "Politur" de Platja d'Aro (1961-63), etcétera.
Su primer éxito conjunto fue la Casa Rubio de Salou, una obra iniciada en 1959 y construida entre 1960 y 1962, que conectó a los arquitectos con los promotores de los planes para La Manga del Mar Menor (Murcia). También proyectó con Bonet el edificio Renault de Tarragona (1964), el Canódromo Meridiana (premio FAD 1963) y el edificio Mediterráneo (1960-63) de Barcelona.
En 1964, Puig Torné abandonó el despacho de Antoni Bonet para asociarse con Josep M. Esquius Prat (Manresa, 1939) y, más tarde, con su hija Elisa Puig. De esta fecunda etapa profesional nos dejará una importante y heterogénea producción repartida a lo largo de todo el país: Barcelona, Madrid, Mallorca, Sallent, Montblanc, Súria, la Seo de Urgel, Organyà, Manresa, ... o la prolífica obra andorrana los años 70 y 80, donde destacan la sede del Gobierno de Andorra (1980-87) o la Fundación Clara Rabassa (1988).
Una característica relevante de su trabajo será la búsqueda de una síntesis entre arquitectura, arte y diseño. Buena muestra de ello es la sede barcelonesa del diario Tele / eXprés (1965-67), realizada con la colaboración del escultor Josep M. Subirachs; la iglesia del padre Claret de Sallent (1966) y la ermita dels Sants Metges de Sarral (1966-70) con el artista Josep Grau Garriga; o la primigenia Capilla del Convento de la Sagrada Familia de la Seu d'Urgell (1959-60) proyectada con Josep Miquel Serra de Dalmases y donde participaron artistas de la talla de Tomás Bel, José M. Blay, Gerald Henderson o Matías Palau Ferrer.
La obra de Josep Puig Torné, conservada desde el año 2014 en el Archivo Histórico de la Demarcación de Tarragona del Colegio de Arquitectos de Cataluña (AHCOAC-T), pertenece ya a la mejor historia de la arquitectura catalana de la segunda mitad del siglo XX. Una arquitectura no excesivamente tecnificada, de proyectos elaborados con la máxima dignidad y pasión por el trabajo bien hecho.
No podríamos hacer algo mas?
La respuesta es SÍ!!! Podemos y debemos mejorar, sin perder nunca la visión de conjunto, pensar que la herencia que dejamos -nuestras obras-, debemos mejorarlas, respetando el entorno natural o construido. Debemos intentar desprendernos de tantas ligaduras, requerimientos, ordenanzas, presiones, angustias y nervios y buscar la obra equilibrada, sin egos, con humildad.
La arquitectura, la buena arquitectura, nunca debe ir atada, el acto de la creación arquitectónica necesita libertad, amor y ... buena voluntad por parte de todos!
Josep Puig Torné, 2003,
Dr. arquitecto
Premsa
Josep Puig Torné, el arquitecto artesano
Artículo publicado en el Diari de Tarragona el 22 de junio de 2020. Léelo
Mor l'arquitecte Josep Puig Torné
El passat dimecres 3 de juny va morir l'arquitecte Josep Puig Torné als 90 anys. El recordarem com a referent destacat de l’arquitectura moderna a Catalunya i molt especialment a Tarragona.
Gràcies a la donació del seu arxiu professional a la Demarcació de Tarragona del COAC, la seva memòria i la seva obra ens serà encara més propera i valuosa.
Descansa en pau, amic Josep.
Josep Puig Torné
Sarral, Tarragona, 9/12/1929 - Barcelona, 3/6/2020
Nascut a Sarral (Tarragona) l'any 1929, Puig Torné es va titular com arquitecte a l'ETSAB l'any 1957, just quan començava el fort creixement econòmic del període ‘desarrollista’ dels anys seixanta. Després d'una breu etapa com arquitecte municipal de l'Ajuntament de Barcelona, on va participà en la planificació del Polígon Sud-oest del Besòs, l'any 1958 rep l’encàrrec de projectar una urbanització a la Costa Brava. Així va iniciar una destacada trajectòria professional, marcada inicialment per la seva col·laboració amb l'arquitecte Antoni Bonet Castellana: la casa Van der Veeken (1961), els apartaments Xipre (1960-62), els apartaments Madrid (1961-62), els apartaments Cala Vinya (1961-62) al Cap de Salou o el Complex Turístic “Politur” de Platja d’Aro (1961-63), etcètera.
El seu primer èxit conjunt va ser la Casa Rubio de Salou, una obra iniciada al 1959 i construïda entre el 1960 i el 1962, que connectà als arquitectes amb els promotors dels plans per La Manga del Mar Menor (Múrcia). També projectà amb Bonet l'edifici Renault de Tarragona (1964), el Canòdrom Meridiana (premi FAD 1963) i l' edifici Mediterrani (1960-63) de Barcelona.
Al 1964, Puig Torné abandonà el despatx d'Antoni Bonet per associar-se amb Josep M. Esquius Prat (Manresa,1939) i, més tard, amb la seva filla Elisa Puig. D'aquesta fecunda etapa professional ens deixarà una important i heterogènia producció repartida al llarg de tot el país: Barcelona, Madrid, Mallorca, Sallent, Montblanc, Súria, la Seu d’Urgell, Organyà, Manresa, … o la prolífica obra andorrana dels anys 70 i 80, on destaquen la seu del Govern d'Andorra (1980-87) o la Fundació Clara Rabassa (1988).
Una característica rellevant del seu treball serà la recerca d'una síntesi entre arquitectura, art i disseny. Bona mostra d'això és la seu barcelonina del diari Tele/eXprés (1965-67), realitzada amb la col·laboració de l'escultor Josep M. Subirachs; l'església del pare Claret de Sallent (1966) i l'ermita dels Sants Metges de Sarral (1966-70) amb l'artista Josep Grau Garriga; o la primigènia Capella del Convent de la Sagrada Família de la Seu d’Urgell (1959-60) projectada amb Josep Miquel Serra de Dalmases i on van participar artistes de la talla de Tomás Bel, José M. Blay, Gerald Henderson o Matías Palau Ferrer.
L'obra de Josep Puig Torné, conservada des de l'any 2014 a l'Arxiu Històric de la Demarcació de Tarragona del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (AHCOAC-T), pertany ja a la millor història de l'arquitectura catalana de la segona meitat del segle XX. Una arquitectura no excessivament tecnificada, de projectes elaborats amb la màxima dignitat i passió per el treball ben fet.
No podríem fer-hi quelcom més?
"La resposta és SÍ! Podem i hem de millorar, sense perdre mai la visió de conjunt, pensar que l'herència que deixem –les nostres obres-, hem de millorar-les, respectant l'entorn natural o construït. Hem d'intentar desprendre'ns de tantes lligadures, requeriments, ordenances, pressions, angúnies i nervis i cercar l'obra equilibrada, sense egos, amb humilitat.
L'arquitectura, la bona arquitectura, mai ha d'anar fermada, l'acte de la creació arquitectònica necessita llibertat, amor i... bona voluntat per part de tothom!"
Josep Puig Torné, 2003
Dr. Arquitecte
Premsa
Josep Puig Torné, l'arquitecte artesà
Article publicat al Diari de Tarragona el 22 de juny de 2020. Llegeix-lo
Muere el arquitecto Manel del Llano
Culto, inteligente y alegre. Así era Manel.
Amigo de los amigos, su círculo de amistades eran varias a la vez que diferentes; arquitectos, navegantes, amigos del motor, grupo SADE (David, Mariona, Luis), clubes náuticos, amantes de la música...
Su hablar era distendido y amable, sabía escuchar al otro y participar de la conversación.
En él la inteligencia precisaba algo más que el saber razonado, incorporaba la sensibilidad para detectar el matiz.
Esto era lo que le apasionaba, tener una visión del detalle para conocer el porqué de las cosas.
Manel podía estar una tarde dando explicaciones y dibujando todos los detalles de un motor Boxer en V o la construcción de una góndola y del porqué de su asimetría.
Pero, por encima de todo, era la arquitectura lo que le seduciría. Ésta sería la faceta más importante de su actividad. Dedicaría gran parte de sus esfuerzos y conocimientos trabajando como un artesano en su oficio, con claro desprecio hacia la profesionalidad de la arquitectura.
Los últimos encuentros los hacíamos en el bar Velódromo.
De aquel espacio teníamos antiguos recuerdos de épocas ya lejanas y podíamos disfrutar de una buena proximidad para hacernos entender, a pesar de que después de tantos años de amistad, en el que está todo dicho, los silencios se hacen más importantes que las palabras.
Ahora ha muerto un amigo y compañero al que conocí de joven dibujando en el aula de dibujo artístico de la escuela de arquitectura junto con Montse, y desde entonces hemos vivido desde el afecto de una profunda amistad.
Víctor Rahola
A la muerte de Manel
Ya no nos volverá a explicar por qué el viento no empuja las velas, sinó que las absorve. Le podías mostrar la foto de un velero de otro tiempo y deducía el nombre del diseñador, como podía distinguir a primera vista un Colin St John Wilson de un Erskine. Y sabía todos los ingenios, desde el polipasto hasta por qué los pernos son dextrógiros, y la Vespa, y las bicicletas.
Le gustaba la música, y era devoto de todas las Cecílies.
Era elegante, como elegante era Coderch, el joven Sostres o mossèn Ballarín.
Contaba la tensión que sentía, cuando dibujaba las casetas de Ventolà, en el despacho de Sostres, en la plaza Letamendi, doblado sobre el mostrador de dibujo. Sostres estaba todo el rato detrás de él, mirando cómo avanzaba el dibujo, tras su espalda. Él iba recibiendo en la nuca el aliento rítmico de la respiración, que se detenía de golpe cuando el lápiz llegaba a un punto comprometido del proyecto.
No entristece su muerte, anunciada por sus largas enfermedades. Entristece el trabajo que no ha hecho, que no le han dejado hacer. Era el más capacitado del curso a la hora de proyectar. Que este tiempo malo no haya sabido darle los trabajos que le esperaban es un signo más de la miseria de nuestra época, que prefiere dejar pista libre al histrionismo.
Con orgullo, hacemos parte de su generación, ya absorvida por el viento oscuro, y que deja atrás un mundo más oscuro todavía.
“No naixerà cap marbre
d’eternitzades ones
ni s’alçaran vols d´àngels
d’imaginaris imperis.
Car és vingut de sobte
el temps dolent, i em porten
veus de records, per buides
estances de Sinera,
fins al guaita de l’alba,
xiprer que sap l’incendi
del mar i d’aquest núvol.”
(Espriu, 1946)
Pep Quetglas