Mor l'arquitecte Moisés Gallego als 73 anys
Imatge:
© Esther Brosa
L’arquitecte Moisés Gallego Olmos va morir el vespre del dimarts 1 de setembre del 2020.
La noticia ha entristit profundament els arquitectes de vàries generacions. Moisés Gallego ha estat un referent en el camp de l’arquitectura, la docència i també per la seva implicació amb la cultura. Ens ha deixat un bon arquitecte.
La nostra amistat va començar fa prop de quaranta anys quan, juntament amb altres arquitectes, l’Albert Viaplana ens va convidar a formar part del que seria la seva càtedra de Projectes a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Érem deu: Moisés Gallego, Enric Miralles, Josep Mª Gil, Josep Mª Torres, Arcadi Pla, Alberto Noguerol, Marcià Codinachs, José Luis Burillo i Joan Arias Roig. Onze comptant amb l’Albert, com un equip de futbol, com ell ens va comentar.
Es tractava d’una aposta per una manera nova de fer les classes de projectes, amb gent molt jove (fins i tot alguns no havien acabat el projecte final de carrera) i amb una gran passió per l’arquitectura.
Aquest fet va ser determinant per a tots nosaltres i va marcar l’inici d’una experiència innovadora i única en l’ensenyament de l’arquitectura.
En Moisés, al començament una mica reservat o tímid, aviat va mostrar una gran capacitat per proposar, per fer i també per aconseguir resultats. Cal pensar en la tenacitat necessària per fer la carrera d’aparellador i desprès la d’arquitecte, tot i treballant per les tardes en despatxos professionals o en un petit ajuntament per poder pagar-se els estudis i al mateix temps tirar endavant una família amb l’Ana i els fills Alex i Sergi.
Potser que per aquest rodatge vàrem apreciar des del principi la seva capacitat resolutiva, que anava lligada a una visió perspicaç del nucli dels problemes, de com afrontar les actuacions, i ho deia amb claredat: “Aquí lo que pasa es esto, esto y esto..., lo que hay que hacer es...”. Aquesta característica la va conservar sempre en tots els àmbits.
La seva implicació amb la docència es va refermar durant la realització del Doctorat, va guanyar capacitat de síntesi i d’exposició dels seus arguments. Això conduïa a llargues i controvertides discussions amb ell. A la jubilació de l’Albert Viaplana, en Moisés va prendre el rol de cap de la càtedra fins a la seva jubilació el 2017.
A les reunions que teníem abans de les classes, en Moisés defensava un ensenyament que posés l’accent en la relació amb el lloc i la seva millora, la qualitat dels espais, l’adequació al seu ús, la claredat de la proposta, la coherència de l’estructura, l’economia de mitjans... deixant al marge el que en aquell moment es deia “arquitectura de revista”.
A les classes, que alguns anys vàrem fer junts, resultava sorprenent la manera de descol·locar als alumnes (que tenien uns vint anys), com per exemple al començament de curs: “Vamos a hablar de arquitectura...” expectació pensant que parlaria de grans arquitectes “a ver, ¿cuánto pesa un metro cubico de madera? ¿y de tierra?”, o en una altra ocasió dibuixant en silenci el perfil d’una muntanya, una vall amb el poble, i preguntant a continuació a cada alumne on situaria una casa, marcant en el dibuix les respostes de tots els alumnes per al final fer una lectura del significat de cada lloc que havien escollit.
Amb tot això, l’anàlisi dels projectes a les classes de taller, les teòriques i l’empatia amb els alumnes, en Moisés ha tingut una influencia molt important en el desenvolupament professional de diferents generacions d’arquitectes, a més d’haver-se guanyat la seva amistat i respecte.
La seva implicació en la docència era molt forta, a més de a l’Escola d’Arquitectura, també va donar classes uns anys d’arquitectura interior a l’Escola Elisava i a l’estiu en cursos de l’escola d’Arquitectura de Venècia a Urbino.
Paral·lelament, va formar part de l’equip de redacció de la revista "Quaderns d’arquitectura i urbanisme". La seva participació juntament amb Oriol Bohigas i Josep Quetglas, entre altres, va significar un alè d’aire fresc en les revistes d’arquitectura. També va ser soci fundador de l’associació AxA, Arquitectes per l’Arquitectura i president del Jurat dels Premis FAD a l’edició del 2016.
Però això no pot deixar de banda la seva activitat com arquitecte.
Als primers anys de professió, començaments dels anys 80, formant equip amb altres arquitectes va guanyar dos concursos: el projecte del Parc de l’Escorxador a Barcelona i el projecte de la Seu del Col·legi d’Aparelladors de Lleida. Concursos importants per uns arquitectes joves i que varen ser l’inici de la seva carrera professional, especialment en obra pública.
Al mateix temps, en la vida personal va iniciar un nou camí amb l’Esther Brosa, arquitecta. La seva companya fins als darrers moments.
Els projectes que varen realitzar, primer amb el seu soci Franc Fernández i posteriorment en el seu propi estudi, tenen l’empremta de la seva personalitat. La dedicació i generositat que tenia en la docència també la podem veure en els edificis que va projectar: són clars, s’hi està bé, es construeixen d’una manera racional, són econòmics, no passen de moda, es col·loquen al lloc, millorant-lo, sense estridències...
Edificis com l’Escola La Palmera a Barcelona, les piscines Picornell, la seu del Col·legi d’Aparelladors de Lleida, la plaça de la Constitució a Lleida, el Pavelló Municipal Nova Icaria, l’escola, Institut i Espai esportiu a Montgat, les Piscines Municipals de Tàrrega, el Complex esportiu Municipal Can Arimon a Mollet, les Biblioteques de Can Fabra i Can Saladrigas a Barcelona, la Municipal de Masnou, la del districte IV a Terrassa, entre d’altres. Tots ells exemples de la seva arquitectura.
Aquests darrers anys, en Moisés havia invertit la seva energia en l’escriptura, primer recopilant les classes generals que havia donat (Apuntes de clases de proyectos I, II III), per últim, la història de la Càtedra a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona a la qual va dedicar molt entusiasme i que actualment està a impremta.
Moisés, amic, en tots aquest anys en els que hem compartit classes, feines, viatges, festes, has estat vital, generós, inspirador, amic de la broma; tossut i emprenyador, sempre cercant el sentit de les coses. Et trobarem a faltar.
Joan Arias Roig
Podeu llegir també "Moisés Gallego in memoriam", per Enrique Granell
La noticia ha entristit profundament els arquitectes de vàries generacions. Moisés Gallego ha estat un referent en el camp de l’arquitectura, la docència i també per la seva implicació amb la cultura. Ens ha deixat un bon arquitecte.
La nostra amistat va començar fa prop de quaranta anys quan, juntament amb altres arquitectes, l’Albert Viaplana ens va convidar a formar part del que seria la seva càtedra de Projectes a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Érem deu: Moisés Gallego, Enric Miralles, Josep Mª Gil, Josep Mª Torres, Arcadi Pla, Alberto Noguerol, Marcià Codinachs, José Luis Burillo i Joan Arias Roig. Onze comptant amb l’Albert, com un equip de futbol, com ell ens va comentar.
Es tractava d’una aposta per una manera nova de fer les classes de projectes, amb gent molt jove (fins i tot alguns no havien acabat el projecte final de carrera) i amb una gran passió per l’arquitectura.
Aquest fet va ser determinant per a tots nosaltres i va marcar l’inici d’una experiència innovadora i única en l’ensenyament de l’arquitectura.
En Moisés, al començament una mica reservat o tímid, aviat va mostrar una gran capacitat per proposar, per fer i també per aconseguir resultats. Cal pensar en la tenacitat necessària per fer la carrera d’aparellador i desprès la d’arquitecte, tot i treballant per les tardes en despatxos professionals o en un petit ajuntament per poder pagar-se els estudis i al mateix temps tirar endavant una família amb l’Ana i els fills Alex i Sergi.
Potser que per aquest rodatge vàrem apreciar des del principi la seva capacitat resolutiva, que anava lligada a una visió perspicaç del nucli dels problemes, de com afrontar les actuacions, i ho deia amb claredat: “Aquí lo que pasa es esto, esto y esto..., lo que hay que hacer es...”. Aquesta característica la va conservar sempre en tots els àmbits.
La seva implicació amb la docència es va refermar durant la realització del Doctorat, va guanyar capacitat de síntesi i d’exposició dels seus arguments. Això conduïa a llargues i controvertides discussions amb ell. A la jubilació de l’Albert Viaplana, en Moisés va prendre el rol de cap de la càtedra fins a la seva jubilació el 2017.
A les reunions que teníem abans de les classes, en Moisés defensava un ensenyament que posés l’accent en la relació amb el lloc i la seva millora, la qualitat dels espais, l’adequació al seu ús, la claredat de la proposta, la coherència de l’estructura, l’economia de mitjans... deixant al marge el que en aquell moment es deia “arquitectura de revista”.
A les classes, que alguns anys vàrem fer junts, resultava sorprenent la manera de descol·locar als alumnes (que tenien uns vint anys), com per exemple al començament de curs: “Vamos a hablar de arquitectura...” expectació pensant que parlaria de grans arquitectes “a ver, ¿cuánto pesa un metro cubico de madera? ¿y de tierra?”, o en una altra ocasió dibuixant en silenci el perfil d’una muntanya, una vall amb el poble, i preguntant a continuació a cada alumne on situaria una casa, marcant en el dibuix les respostes de tots els alumnes per al final fer una lectura del significat de cada lloc que havien escollit.
Amb tot això, l’anàlisi dels projectes a les classes de taller, les teòriques i l’empatia amb els alumnes, en Moisés ha tingut una influencia molt important en el desenvolupament professional de diferents generacions d’arquitectes, a més d’haver-se guanyat la seva amistat i respecte.
La seva implicació en la docència era molt forta, a més de a l’Escola d’Arquitectura, també va donar classes uns anys d’arquitectura interior a l’Escola Elisava i a l’estiu en cursos de l’escola d’Arquitectura de Venècia a Urbino.
Paral·lelament, va formar part de l’equip de redacció de la revista "Quaderns d’arquitectura i urbanisme". La seva participació juntament amb Oriol Bohigas i Josep Quetglas, entre altres, va significar un alè d’aire fresc en les revistes d’arquitectura. També va ser soci fundador de l’associació AxA, Arquitectes per l’Arquitectura i president del Jurat dels Premis FAD a l’edició del 2016.
Però això no pot deixar de banda la seva activitat com arquitecte.
Als primers anys de professió, començaments dels anys 80, formant equip amb altres arquitectes va guanyar dos concursos: el projecte del Parc de l’Escorxador a Barcelona i el projecte de la Seu del Col·legi d’Aparelladors de Lleida. Concursos importants per uns arquitectes joves i que varen ser l’inici de la seva carrera professional, especialment en obra pública.
Al mateix temps, en la vida personal va iniciar un nou camí amb l’Esther Brosa, arquitecta. La seva companya fins als darrers moments.
Els projectes que varen realitzar, primer amb el seu soci Franc Fernández i posteriorment en el seu propi estudi, tenen l’empremta de la seva personalitat. La dedicació i generositat que tenia en la docència també la podem veure en els edificis que va projectar: són clars, s’hi està bé, es construeixen d’una manera racional, són econòmics, no passen de moda, es col·loquen al lloc, millorant-lo, sense estridències...
Edificis com l’Escola La Palmera a Barcelona, les piscines Picornell, la seu del Col·legi d’Aparelladors de Lleida, la plaça de la Constitució a Lleida, el Pavelló Municipal Nova Icaria, l’escola, Institut i Espai esportiu a Montgat, les Piscines Municipals de Tàrrega, el Complex esportiu Municipal Can Arimon a Mollet, les Biblioteques de Can Fabra i Can Saladrigas a Barcelona, la Municipal de Masnou, la del districte IV a Terrassa, entre d’altres. Tots ells exemples de la seva arquitectura.
Aquests darrers anys, en Moisés havia invertit la seva energia en l’escriptura, primer recopilant les classes generals que havia donat (Apuntes de clases de proyectos I, II III), per últim, la història de la Càtedra a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona a la qual va dedicar molt entusiasme i que actualment està a impremta.
Moisés, amic, en tots aquest anys en els que hem compartit classes, feines, viatges, festes, has estat vital, generós, inspirador, amic de la broma; tossut i emprenyador, sempre cercant el sentit de les coses. Et trobarem a faltar.
Joan Arias Roig
Podeu llegir també "Moisés Gallego in memoriam", per Enrique Granell
7/09/2020
El COAC renueva los espacios públicos de su sede de Barcelona para mejorarlos y hacerlos más saludables
Imatge:
Vista actual del techo del Altillo después de la intervención © Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC)
El COAC abre de nuevo los espacios públicos de su sede en Plaça Nova después de finalizar las obras de desamiantado que se han llevado a cabo en el vestíbulo y el espai Picasso entre los meses de mayo y agosto.
En total, se han extraído 6,44 toneladas de material de construcción con amianto del espacio Picasso y 13 toneladas del vestíbulo, localizado a 350 metros de conductos de climatización -que ya no estaban en uso- y el falso techo de estos espacios. Se trata del fibrocemento que aún quedaba en el edificio, procedente de los materiales con los que se había construido la obra, en 1962.
Precisamente con esta intervención, que ha dejado a la vista la estructura y proceso constructivo del edificio, se muestra la dicotomía existente entre una obra de arquitectura moderna y los medios tradicionales propios de la época en que se construyó.
Finalizada la extracción del amianto -que forma parte de las obras preliminares a las que se realizarán durante los próximos meses para renovar los espacios y adaptarlos al proyecto de Centro Abierto de Arquitectura de Barcelona-, se ha vuelto a abrir la Cooperativa Jordi Capell y el bar, y próximamente también se realizarán exposiciones en el Altillo.
Edificio libre de amianto
Con la intervención realizada en el vestíbulo y espai Picasso culmina el proceso de desamiantado del edificio iniciado en 2016 y 2017 cuando, con las obras de renovación de la fachada del edificio , se extrajeron los conductos con fibrocemento de las plantas 3ª, 6ª, 7ª y paneles de la fachada.
La complejidad del proceso de extracción de amianto conlleva una ejecución delicada, que se ha llevado a cabo con las máximas precauciones -en cuanto a protección y confinamiento de la zona, renovaciones de aire, turnos de trabajo...- y siguiendo un plan de trabajo aprobado por el Departamento de Trabajo de la Generalidad de Cataluña. Previamente al desmontaje de la zona confinada, se han realizado las mediciones pertinentes para garantizar que el ambiente está totalmente libre de fibras.
Asimismo, aparte de las medidas normativas, las obras en el COAC han contado con la supervisión por parte del experto higienista Lluís Mallart (ACM), que ha realizado mediciones en el interior y exterior de la zona confinada para comprobar que no haya amianto en el ambiente.
Con estas obras, pues, se ha alcanzado un hito importante, que es la erradicación total del amianto en el edificio de Plaça Nova.
Renovación urbana para el bienestar de las personas
La renovación y mantenimiento de nuestros edificios responde a los retos de arquitectura sostenible, comprometida con el cambio climático y mejora del bienestar y salud de las personas.
La eliminación de materiales con amianto de los edificios e instalaciones, provenientes en gran parte de construcciones de los años 60 a 80, ha sido motivo de debate y se han llevado a cabo varias iniciativas reglamentarias. Así, el Dictamen del Comité Económico y Social Europeo del año 2015 para erradicar el amianto en la Unión Europea establece entre sus conclusiones el objetivo de eliminar todo el amianto a finales de 2032.
Precisamente en esta línea se sitúan las ayudas que convoca la Generalidad de Cataluña destinadas a la retirada de residuos de materiales de aislamiento y de la construcción que contengan amianto, a los que se ha acogido al COAC para llevar a cabo las obras.
El objetivo es fomentar la retirada de los residuos que contengan amianto y gestionarlos correctamente, con el fin último de mejora ambiental y minimización del riesgo que este material conlleva para la salud pública.
En total, se han extraído 6,44 toneladas de material de construcción con amianto del espacio Picasso y 13 toneladas del vestíbulo, localizado a 350 metros de conductos de climatización -que ya no estaban en uso- y el falso techo de estos espacios. Se trata del fibrocemento que aún quedaba en el edificio, procedente de los materiales con los que se había construido la obra, en 1962.
Precisamente con esta intervención, que ha dejado a la vista la estructura y proceso constructivo del edificio, se muestra la dicotomía existente entre una obra de arquitectura moderna y los medios tradicionales propios de la época en que se construyó.
Finalizada la extracción del amianto -que forma parte de las obras preliminares a las que se realizarán durante los próximos meses para renovar los espacios y adaptarlos al proyecto de Centro Abierto de Arquitectura de Barcelona-, se ha vuelto a abrir la Cooperativa Jordi Capell y el bar, y próximamente también se realizarán exposiciones en el Altillo.
Edificio libre de amianto
Con la intervención realizada en el vestíbulo y espai Picasso culmina el proceso de desamiantado del edificio iniciado en 2016 y 2017 cuando, con las obras de renovación de la fachada del edificio , se extrajeron los conductos con fibrocemento de las plantas 3ª, 6ª, 7ª y paneles de la fachada.
La complejidad del proceso de extracción de amianto conlleva una ejecución delicada, que se ha llevado a cabo con las máximas precauciones -en cuanto a protección y confinamiento de la zona, renovaciones de aire, turnos de trabajo...- y siguiendo un plan de trabajo aprobado por el Departamento de Trabajo de la Generalidad de Cataluña. Previamente al desmontaje de la zona confinada, se han realizado las mediciones pertinentes para garantizar que el ambiente está totalmente libre de fibras.
Asimismo, aparte de las medidas normativas, las obras en el COAC han contado con la supervisión por parte del experto higienista Lluís Mallart (ACM), que ha realizado mediciones en el interior y exterior de la zona confinada para comprobar que no haya amianto en el ambiente.
Con estas obras, pues, se ha alcanzado un hito importante, que es la erradicación total del amianto en el edificio de Plaça Nova.
Renovación urbana para el bienestar de las personas
La renovación y mantenimiento de nuestros edificios responde a los retos de arquitectura sostenible, comprometida con el cambio climático y mejora del bienestar y salud de las personas.
La eliminación de materiales con amianto de los edificios e instalaciones, provenientes en gran parte de construcciones de los años 60 a 80, ha sido motivo de debate y se han llevado a cabo varias iniciativas reglamentarias. Así, el Dictamen del Comité Económico y Social Europeo del año 2015 para erradicar el amianto en la Unión Europea establece entre sus conclusiones el objetivo de eliminar todo el amianto a finales de 2032.
Precisamente en esta línea se sitúan las ayudas que convoca la Generalidad de Cataluña destinadas a la retirada de residuos de materiales de aislamiento y de la construcción que contengan amianto, a los que se ha acogido al COAC para llevar a cabo las obras.
El objetivo es fomentar la retirada de los residuos que contengan amianto y gestionarlos correctamente, con el fin último de mejora ambiental y minimización del riesgo que este material conlleva para la salud pública.
2/09/2020
El COAC renova els espais públics de la seva seu de Barcelona per millorar-los i fer-los més saludables
Imatge:
Vista actual del sostre de l’Altell després de la intervenció © Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC)
El COAC obre de nou els espais públics de la seva seu a Plaça Nova després de finalitzar les obres de desamiantat que s’han dut a terme al vestíbul i l’espai Picasso entre els mesos de maig i agost.
En total, s’han extret 6,44 tones de material de construcció amb amiant de l’espai Picasso i 13 tones del vestíbul, localitzat als 350 m de conductes de climatització -que ja no estaven en ús- i al fals sostre d’aquests espais. Es tracta del fibrociment que encara quedava a l’edifici, procedent dels materials amb què s’havia construït l’obra, l’any 1962.
Precisament amb aquesta intervenció, que ha deixat a la vista l’estructura i procés constructiu de l’edifici, es mostra la dicotomia existent entre una obra d’arquitectura moderna i els mitjans tradicionals propis de l’època en què es va construir.
Un cop finalitzada l'extracció de l'amiant -que forma part de les obres preliminars a les que es realitzaran en els propers mesos per renovar els espais i adaptar-los al projecte de Centre Obert d’Arquitectura de Barcelona-, s'ha tornat a obrir La Cooperativa Jordi Capell i el bar, i properament també es realitzaran exposicions a l’Altell.
Edifici lliure d’amiant
Amb la intervenció duta a terme al vestíbul i espai Picasso culmina el procés de desamiantat de l’edifici iniciat el 2016 i 2017 quan, amb les obres de renovació de la façana de l’edifici, es van extreure els conductes amb fibrociment de les plantes 3a, 6a, 7a i panells de la façana.
La complexitat del procés d'extracció d'amiant comporta una execució delicada, la qual s’ha dut a terme amb les màximes precaucions -quant a protecció i confinament de la zona, renovacions d’aire, torns de treball...- i seguint un pla de treball aprovat pel Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya. Prèviament al desmuntatge de la zona confinada, s’han realitzat les medicions pertinents per garantir que l’ambient està totalment lliure de fibres.
Així mateix, a banda de les mesures normatives, les obres al COAC han comptat amb la supervisió per part de l’expert higienista Lluís Mallart (ACM), que ha realitzat medicions a l’interior i exterior de la zona confinada per comprovar que no hi hagi amiant a l'ambient.
Amb aquestes obres, doncs, s'ha assolit una fita important, que és l'erradicació total de l'amiant a l'edifici de Plaça Nova.
Renovació urbana per al benestar de les persones
La renovació i manteniment dels nostres edificis respon als reptes d’arquitectura sostenible, compromesa amb el canvi climàtic i millora del benestar i salut de les persones.
L’eliminació de materials amb amiant dels edificis i instal·lacions, provinents en gran part de construccions dels anys 60 a 80, ha estat motiu de debat i s’han dut a terme diverses iniciatives reglamentàries. Així, el Dictamen del Comitè Econòmic i Social Europeu de l'any 2015 per erradicar l'amiant a la Unió Europea estableix entre les seves conclusions l'objectiu d'eliminar tot l'amiant a finals de 2032.
Precisament en aquesta línia se situen els ajuts que convoca la Generalitat de Catalunya destinats a la retirada de residus de materials d’aïllament i de la construcció que continguin amiant als quals s’ha acollit al COAC per dur a terme les obres.
L’objectiu és fomentar la retirada dels residus que continguin amiant i gestionar-los correctament, amb la finalitat última de millora ambiental i minimització del risc que aquest material comporta per a la salut pública.
En total, s’han extret 6,44 tones de material de construcció amb amiant de l’espai Picasso i 13 tones del vestíbul, localitzat als 350 m de conductes de climatització -que ja no estaven en ús- i al fals sostre d’aquests espais. Es tracta del fibrociment que encara quedava a l’edifici, procedent dels materials amb què s’havia construït l’obra, l’any 1962.
Precisament amb aquesta intervenció, que ha deixat a la vista l’estructura i procés constructiu de l’edifici, es mostra la dicotomia existent entre una obra d’arquitectura moderna i els mitjans tradicionals propis de l’època en què es va construir.
Un cop finalitzada l'extracció de l'amiant -que forma part de les obres preliminars a les que es realitzaran en els propers mesos per renovar els espais i adaptar-los al projecte de Centre Obert d’Arquitectura de Barcelona-, s'ha tornat a obrir La Cooperativa Jordi Capell i el bar, i properament també es realitzaran exposicions a l’Altell.
Edifici lliure d’amiant
Amb la intervenció duta a terme al vestíbul i espai Picasso culmina el procés de desamiantat de l’edifici iniciat el 2016 i 2017 quan, amb les obres de renovació de la façana de l’edifici, es van extreure els conductes amb fibrociment de les plantes 3a, 6a, 7a i panells de la façana.
La complexitat del procés d'extracció d'amiant comporta una execució delicada, la qual s’ha dut a terme amb les màximes precaucions -quant a protecció i confinament de la zona, renovacions d’aire, torns de treball...- i seguint un pla de treball aprovat pel Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya. Prèviament al desmuntatge de la zona confinada, s’han realitzat les medicions pertinents per garantir que l’ambient està totalment lliure de fibres.
Així mateix, a banda de les mesures normatives, les obres al COAC han comptat amb la supervisió per part de l’expert higienista Lluís Mallart (ACM), que ha realitzat medicions a l’interior i exterior de la zona confinada per comprovar que no hi hagi amiant a l'ambient.
Amb aquestes obres, doncs, s'ha assolit una fita important, que és l'erradicació total de l'amiant a l'edifici de Plaça Nova.
Renovació urbana per al benestar de les persones
La renovació i manteniment dels nostres edificis respon als reptes d’arquitectura sostenible, compromesa amb el canvi climàtic i millora del benestar i salut de les persones.
L’eliminació de materials amb amiant dels edificis i instal·lacions, provinents en gran part de construccions dels anys 60 a 80, ha estat motiu de debat i s’han dut a terme diverses iniciatives reglamentàries. Així, el Dictamen del Comitè Econòmic i Social Europeu de l'any 2015 per erradicar l'amiant a la Unió Europea estableix entre les seves conclusions l'objectiu d'eliminar tot l'amiant a finals de 2032.
Precisament en aquesta línia se situen els ajuts que convoca la Generalitat de Catalunya destinats a la retirada de residus de materials d’aïllament i de la construcció que continguin amiant als quals s’ha acollit al COAC per dur a terme les obres.
L’objectiu és fomentar la retirada dels residus que continguin amiant i gestionar-los correctament, amb la finalitat última de millora ambiental i minimització del risc que aquest material comporta per a la salut pública.
2/09/2020
El COAC estrena un programa de ayudas económicas y asesoramiento y apoyo para colegiados
Imatge:
© Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC)
El COAC pone en marcha el SOC COAC, el Servicio de Orientación Colegial, un proyecto dirigido al colectivo de arquitectos colegiados que ofrece apoyo económico, asesoramiento y apoyo personal y de orientación profesional.
Con esta iniciativa, el COAC asume el compromiso de estar con los colegiados y ayudarlos a reactivar su carrera profesional, ya sea mediante la prestación de ayudas y servicios o el asesoramiento en todos los ámbitos.
El programa se implementará en distintas fases y cuenta con tres línias de actuación: la asistencial, enfocada al asesoramiento socioeconómico en todos los ámbitos y el apoyo para paliar los efectos de la COVID-19; la de fomento de la innovación, la emprendeduría y el conocimiento; y la de promoción de la igualdad de género.
Primera línea en marcha: paliar los efectos de la COVID-19
La creación del SOC COAC coincide con la crisi provocada por la COVID-19, que ha afectado todos los ámbitos sociales y económicos de la sociedad. Por eso, la línea de ayudas para contrarestar las consecuencias de la pandemia y la declaración del estado de alarma es la primera que se activa y está destinada a los arquitectos que más han sufrido esta situación excepcional. Los colegiados pueden solicitar prestaciones económicas (previa mediación, cobertura de cuotas de ASEMAS, HNA, alquiler o hipoteca de despacho profesional, entre otros), apoyo por convalescencia, atención psicológica y domiciliaria, así como apoyo para la conciliación laboral de los colegiados con hijos menores.
En paralelo, el COAC también empieza una línea de ayudas económicoas para otras casuísticas no vinculadas a la COVID-19 y refuerza el servicio de asesoramiento que ya ofrecía.
Un proyecto colectivo de los y para los arquitectos
La Junta de Gobierno aprobó el mes de abril la creación del SOC COAC después de una reflexión conjunta con la Mesa de Portavoces de la Asamblea. La iniciativa se prevé estructural y quedará establecida anualmente en los presupuestos del Colegio.
13/07/2020