Convocatòria dels Premis AJAC IX
Imatge:
© Agrupació de Joves Arquitectes de Catalunya (AJAC)
El 2014, any del 20è aniversari de l’Agrupació de Joves Arquitectes de Catalunya (AJAC), es presenta la novena edició dels Premis Ajac per a joves arquitectes, en què es valorarà tant l’obra nova com els projectes, els treballs d’investigació i emprenedoria, etc. més rellevants dels arquitectes joves que han tingut lloc entre 2012 i 2013.
S’organitzen diversos jurats de prestigi per formular un veredicte desinteressat sobre les creacions com arquitectes, en una divisió de categories que és un dibuix de la professió fidel amb el que fem els joves arquitectes de Catalunya: Obra, Projectes, Articles i Emprenedoria.
La data límit per presentar propostes als IX Premis AJAC és l’1 de juliol de 2014 a les 13 h i hi poden participar tots els arquitectes o estudiants d'arquitectura menors de 40 anys (a data 31 de desembre de 2013).
Els Premis AJAC, celebrats cada dos anys, tenen l’objectiu de mostrar a la societat la qualitat de les propostes dels joves arquitectes i, alhora, donar a aquests professionals emergents una bona difusió de la seva feina.
Descarregueu-vos les bases aquí.
Més informació.
Publicació del llibre recull de les obres dels Premis AJAC VIII
L'AJAC ha publicat un llibre recull de totes les obres, projectes, PFC, articles i empreses d'arquitectura, no només en format paper, sinó també digital, premiats a la VIII edició dels Premis.
Si voleu formar part del recull d'obres dels IX Premis AJAC i que es promocionin les vostres creacions com a arquitectes en un concurs amb jurats de gran prestigi internacional, animeu-vos i presenteu-vos a l'edició d'enguany.
La publicació dels Premis AJAC VIII es pot llegir directament al blog de l'AJAC amb tots el continguts interactius, o bé us podeu descarregar una còpia d’alta qualitat.
S’organitzen diversos jurats de prestigi per formular un veredicte desinteressat sobre les creacions com arquitectes, en una divisió de categories que és un dibuix de la professió fidel amb el que fem els joves arquitectes de Catalunya: Obra, Projectes, Articles i Emprenedoria.
La data límit per presentar propostes als IX Premis AJAC és l’1 de juliol de 2014 a les 13 h i hi poden participar tots els arquitectes o estudiants d'arquitectura menors de 40 anys (a data 31 de desembre de 2013).
Els Premis AJAC, celebrats cada dos anys, tenen l’objectiu de mostrar a la societat la qualitat de les propostes dels joves arquitectes i, alhora, donar a aquests professionals emergents una bona difusió de la seva feina.
Descarregueu-vos les bases aquí.
Més informació.
Publicació del llibre recull de les obres dels Premis AJAC VIII
L'AJAC ha publicat un llibre recull de totes les obres, projectes, PFC, articles i empreses d'arquitectura, no només en format paper, sinó també digital, premiats a la VIII edició dels Premis.
Si voleu formar part del recull d'obres dels IX Premis AJAC i que es promocionin les vostres creacions com a arquitectes en un concurs amb jurats de gran prestigi internacional, animeu-vos i presenteu-vos a l'edició d'enguany.
La publicació dels Premis AJAC VIII es pot llegir directament al blog de l'AJAC amb tots el continguts interactius, o bé us podeu descarregar una còpia d’alta qualitat.
20/05/2014
Mor l'arquitecte Albert Viaplana
Imatge:
© Francesc Català-Roca
Escrit de Ricard Mercadé amb motiu de la mort d'Albert Viaplana:
Ens ha arribat la trista notícia de la mort de l’Albert Viaplana, un excepcional arquitecte i un extraordinari professor amb el que vaig tenir el privilegi de mantenir una estreta relació personal i professional durant gairebé 20 anys.
El COAC em demana unes paraules de reconeixement d’un dels arquitectes catalans més influents de les darreres generacions.
La seva influència comença amb la seva vessant de mestre, era un professor genial, inclassificable.... vaig tenir el privilegi de tenir l’Albert com a professor de projectes de 3r curs al finals dels anys 70. Et parlava de l’arquitectura com ningú ho havia fet abans, ho feia des de l’emoció més que des de d’intel•lecte (la diferència entre un arquitecte i un crític). Et volia revelar la màgia que s’amaga en l’arquitectura.
Eren els anys de l’inici de la democràcia, els anys dels concursos, no es construïa pràcticament i els concursos es van convertir en el laboratori de les idees, sense client, els projectes es plantejaven en total llibertat i radicalitat. En el seu despatx feien un concurs rere l’altre amb una energia obsessiva i aclaparadora, ho necessitava “com un atleta necessita els seus entrenaments”, acostumava a dir.
Aquesta època va ser molt fèrtil i va donar extraordinaris projectes: la seu del COAC a València, a Barcelona, la Diputació d’Osca... quasi sempre segons premis. Aquesta horrible posició tan frustrant, que reconeix al projecte més brillant, però a la vegada té por de la seva radicalitat per construir-lo.
Així, projectes enlluernadors, tot i no sortir del paper, van tenir una influència decisiva en l’àmbit arquitectònic de tot l’estat. Es va crear un “estil” Viaplana-Piñon als concursos. S’intentava imitar la concepció arquitectònica i, sobretot, el grafisme, això últim molt més fàcil.
Un d’aquests concursos va ser el Parc de l’Escorxador de Barcelona. Recordo com si fos avui l’impacte que em va provocar com estudiant la seva explicació d’aquest projecte. Era una proposta d’espai urbà diferent a tot l’anterior. Estava concebuda des de l’abstracció més absoluta, tenia a veure més amb el “land art” que amb l’arquitectura. Després vingué el concurs de Múrcia, un altre plantejament radical d’un espai públic.
Va obrir aquesta porta: la d’entendre l’espai urbà des de la modernitat, van desaparèixer els eixos i les zonificacions propis d’un traçat neoclàssic.
Tota aquesta innovació va acabar cristal•litzant el projecte de la Plaça de l’Estació de Sants, que va crear una autèntica commoció en el panorama arquitectònic internacional. Va ser imitat fins la sacietat, sovint d’una manera desafortunada i va obrir, tots ho recordareu, la polèmica de les places dures.
“La gent no entén que a sota hi ha una estació”, acostumava a dir per justificar la falta d’arbrat... ell que tan estimava els arbres i la natura. Tot i la polèmica, aquesta obra els va situar en el panorama en el moment adequat, s’estava començant a transformar Barcelona i arribaven els primers encàrrecs.
La complicitat entre professor i alumne es va convertir en una relació professional fructífera i de llarga durada; a partir de l’any 84 vaig tenir l’oportunitat d’entrar a col•laborar en el seu despatx amb el privilegi de coincidir en el millor moment de la ciutat, contribuint en la seva transformació realitzant alguns dels edificis més singulars de l’època olímpica. Va ser una època vertiginosa i estimulant.
El despatx era petit i els projectes molt grans. Treballar colze a colze va propiciar una estreta relació. Quanta feina, quantes nits... Simultàniament amb els concursos que mai vam abandonar.
L’Albert ens va ensenyar a pensar “en gran” amb la necessitat d’una idea generadora com a motor del projecte.
Això, en un context arquitectònic que sovint ha prioritzar el detall per sobre del concepte, era revolucionari i el feia singular, una “rara-avis”, sempre allunyat de les capelletes, que sempre l’han considerant polèmic i una mica excèntric.
Aquesta concepció de l’arquitectura va cristal•litzar en obres excepcionals:
• El CCCB, un extraordinari exemple d’intervenció sobre un edifici antic.
• La passarel•la del Port Vell, meravellosa integració del gest dins d’una complexa obra d’enginyeria, els habitatges de la Vila Olímpica, l’Hotel Hilton a l’Avinguda Diagonal i tants altres que s’han convertit en un extraordinari referent arquitectònic del seu temps.
Només el seu especial caràcter i el seu voluntari aïllament d’allò mediàtic pot explicar el poc reconeixement i un cert oblit de la seva figura els darrers anys.
Estic segur que el temps farà justícia al seu gran llegat arquitectònic i acadèmic.
Gràcies Albert.
Ricard Mercadé
Ens ha arribat la trista notícia de la mort de l’Albert Viaplana, un excepcional arquitecte i un extraordinari professor amb el que vaig tenir el privilegi de mantenir una estreta relació personal i professional durant gairebé 20 anys.
El COAC em demana unes paraules de reconeixement d’un dels arquitectes catalans més influents de les darreres generacions.
La seva influència comença amb la seva vessant de mestre, era un professor genial, inclassificable.... vaig tenir el privilegi de tenir l’Albert com a professor de projectes de 3r curs al finals dels anys 70. Et parlava de l’arquitectura com ningú ho havia fet abans, ho feia des de l’emoció més que des de d’intel•lecte (la diferència entre un arquitecte i un crític). Et volia revelar la màgia que s’amaga en l’arquitectura.
Eren els anys de l’inici de la democràcia, els anys dels concursos, no es construïa pràcticament i els concursos es van convertir en el laboratori de les idees, sense client, els projectes es plantejaven en total llibertat i radicalitat. En el seu despatx feien un concurs rere l’altre amb una energia obsessiva i aclaparadora, ho necessitava “com un atleta necessita els seus entrenaments”, acostumava a dir.
Aquesta època va ser molt fèrtil i va donar extraordinaris projectes: la seu del COAC a València, a Barcelona, la Diputació d’Osca... quasi sempre segons premis. Aquesta horrible posició tan frustrant, que reconeix al projecte més brillant, però a la vegada té por de la seva radicalitat per construir-lo.
Així, projectes enlluernadors, tot i no sortir del paper, van tenir una influència decisiva en l’àmbit arquitectònic de tot l’estat. Es va crear un “estil” Viaplana-Piñon als concursos. S’intentava imitar la concepció arquitectònica i, sobretot, el grafisme, això últim molt més fàcil.
Un d’aquests concursos va ser el Parc de l’Escorxador de Barcelona. Recordo com si fos avui l’impacte que em va provocar com estudiant la seva explicació d’aquest projecte. Era una proposta d’espai urbà diferent a tot l’anterior. Estava concebuda des de l’abstracció més absoluta, tenia a veure més amb el “land art” que amb l’arquitectura. Després vingué el concurs de Múrcia, un altre plantejament radical d’un espai públic.
Va obrir aquesta porta: la d’entendre l’espai urbà des de la modernitat, van desaparèixer els eixos i les zonificacions propis d’un traçat neoclàssic.
Tota aquesta innovació va acabar cristal•litzant el projecte de la Plaça de l’Estació de Sants, que va crear una autèntica commoció en el panorama arquitectònic internacional. Va ser imitat fins la sacietat, sovint d’una manera desafortunada i va obrir, tots ho recordareu, la polèmica de les places dures.
“La gent no entén que a sota hi ha una estació”, acostumava a dir per justificar la falta d’arbrat... ell que tan estimava els arbres i la natura. Tot i la polèmica, aquesta obra els va situar en el panorama en el moment adequat, s’estava començant a transformar Barcelona i arribaven els primers encàrrecs.
La complicitat entre professor i alumne es va convertir en una relació professional fructífera i de llarga durada; a partir de l’any 84 vaig tenir l’oportunitat d’entrar a col•laborar en el seu despatx amb el privilegi de coincidir en el millor moment de la ciutat, contribuint en la seva transformació realitzant alguns dels edificis més singulars de l’època olímpica. Va ser una època vertiginosa i estimulant.
El despatx era petit i els projectes molt grans. Treballar colze a colze va propiciar una estreta relació. Quanta feina, quantes nits... Simultàniament amb els concursos que mai vam abandonar.
L’Albert ens va ensenyar a pensar “en gran” amb la necessitat d’una idea generadora com a motor del projecte.
Això, en un context arquitectònic que sovint ha prioritzar el detall per sobre del concepte, era revolucionari i el feia singular, una “rara-avis”, sempre allunyat de les capelletes, que sempre l’han considerant polèmic i una mica excèntric.
Aquesta concepció de l’arquitectura va cristal•litzar en obres excepcionals:
• El CCCB, un extraordinari exemple d’intervenció sobre un edifici antic.
• La passarel•la del Port Vell, meravellosa integració del gest dins d’una complexa obra d’enginyeria, els habitatges de la Vila Olímpica, l’Hotel Hilton a l’Avinguda Diagonal i tants altres que s’han convertit en un extraordinari referent arquitectònic del seu temps.
Només el seu especial caràcter i el seu voluntari aïllament d’allò mediàtic pot explicar el poc reconeixement i un cert oblit de la seva figura els darrers anys.
Estic segur que el temps farà justícia al seu gran llegat arquitectònic i acadèmic.
Gràcies Albert.
Ricard Mercadé
20/05/2014
Entrega de premios de la 4ª Muestra de Arquitectura de Lleida
Imatge:
© Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC)
El 7 de Mayo a las 19 h se llevará a cabo en el Salón de Plenos de la Paeria de Lleida el acto de entrega de premios, presentación de catálogo e inauguración de la exposición de la 4ª Muestra de Arquitectura de las Tierras de Lleida y del 4º Premio Ignasi Miquel para Jóvenes Arquitectos.
El acto —organizado por la Demarcación de Lleida del COAC con la colaboración dela Dipuació de Lleida y el apoyo del Ayuntamiento de Lleida— estará presidido por Montserrat Giné, presidenta de la Demarcación de Lleida.
La exposición se podrá visitar hasta el 24 de Junio de 2014 de lunes a sábado de 11 a 14 h y de 17 a 20 h y domingos y festivos de 11 h a 14 h en el Museo de la Paeria, en el sótano del Palau de la Paeria.
El acto —organizado por la Demarcación de Lleida del COAC con la colaboración dela Dipuació de Lleida y el apoyo del Ayuntamiento de Lleida— estará presidido por Montserrat Giné, presidenta de la Demarcación de Lleida.
La exposición se podrá visitar hasta el 24 de Junio de 2014 de lunes a sábado de 11 a 14 h y de 17 a 20 h y domingos y festivos de 11 h a 14 h en el Museo de la Paeria, en el sótano del Palau de la Paeria.
5/05/2014
Proyectos Barraca de Huerta
Imatge:
© Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC)
El viernes 7 de marzo, se inauguró la exposición Proyectos Barraca de Huerta en Les Bernardes de Salt, una exposición que recopila las once propuestas presentadas en el concurso convocado por la Demarcación de Girona del COAC y el Laboratorio de Arte, Arquitectura y Pensamiento Contemporáneo de la Casa de Cultura Les Bernardes de Salt, para la construcción de un prototipo de barraca de huerta realizada con mimbre para las huertas de Salt.
La exposición, que se podrá ver hasta finales de marzo, es una doble apuesta de futuro. Por una parte, porque está integrada por proyectos que algún día, como afirmó Jaume Torramadé, Alcalde de Salt, pueden ser llevados a la práctica: «estas maquetas podrían ser la excusa para hacer un giro en positivo a la hora de gestionar nuestras huertas y dehesas: cambiar un modelo esencialmente restrictivo, por las propuestas realizadas por personas con criterio y sensibilidad». Y, por otra parte, la apuesta de futuro, como subrayaron los responsables de las respectivas instituciones implicadas en el proyecto (Frederic Cabré, por el COAC, y Robert Fàbregas, por Las Bernades) radica en la posibilidad de mantener colaboraciones más allá de hechos puntuales que, en última instancia, estarían vehiculadas por el Laboratorio creativo de Las Bernardas.
Como ya se afirmó en el momento de plantear el concurso, la propuesta era aparentemente sencilla: realizar un prototipo de barraca pensado para las huertas de Salt que tuviera en cuenta, de cara a su construcción, un material autóctono y ecológico como es el mimbre. Sin embargo, la mayoría de participantes en seguida se dieron cuenta (como destacan en la memoria de sus trabajos) del reto que suponía plantear una alternativa arquitectónica a una tipología de construcción esencialmente intuitiva y tan heterodoxa como pueden serlo los materiales de rechazo. La muestra que actualmente se puede ver en Las Bernardas certifica con creces estos planteamientos.
La exposición, que se podrá ver hasta finales de marzo, es una doble apuesta de futuro. Por una parte, porque está integrada por proyectos que algún día, como afirmó Jaume Torramadé, Alcalde de Salt, pueden ser llevados a la práctica: «estas maquetas podrían ser la excusa para hacer un giro en positivo a la hora de gestionar nuestras huertas y dehesas: cambiar un modelo esencialmente restrictivo, por las propuestas realizadas por personas con criterio y sensibilidad». Y, por otra parte, la apuesta de futuro, como subrayaron los responsables de las respectivas instituciones implicadas en el proyecto (Frederic Cabré, por el COAC, y Robert Fàbregas, por Las Bernades) radica en la posibilidad de mantener colaboraciones más allá de hechos puntuales que, en última instancia, estarían vehiculadas por el Laboratorio creativo de Las Bernardas.
Como ya se afirmó en el momento de plantear el concurso, la propuesta era aparentemente sencilla: realizar un prototipo de barraca pensado para las huertas de Salt que tuviera en cuenta, de cara a su construcción, un material autóctono y ecológico como es el mimbre. Sin embargo, la mayoría de participantes en seguida se dieron cuenta (como destacan en la memoria de sus trabajos) del reto que suponía plantear una alternativa arquitectónica a una tipología de construcción esencialmente intuitiva y tan heterodoxa como pueden serlo los materiales de rechazo. La muestra que actualmente se puede ver en Las Bernardas certifica con creces estos planteamientos.
7/03/2014