Un dels aspectes més destacats de l'exercici de la professió d'arquitecte a l'estranger, és constatar que el marc legal, l'àmbit d'actuació i les expectatives respecte al que la nostra professió pot i ha d'aportar en el desenvolupament d'un projecte, son significativament diferents depenent del país en el que ens trobem.

En el cas de Suècia, per pertànyer a l’Associació d’Arquitectes Suecs (Sveriges Arkitekter) es requereix, òbviament,  la titulació Universitària corresponent. També una experiència professional contrastada, mínima de dos anys en el desenvolupament de projectes arquitectònics. Malgrat això, a Suècia, la figura de l’arquitecte no esta protegida i no es requereix titulació específica per a constar como autor d’un projecte arquitectònic. La nostra professió no esta doncs regulada de la mateixa manera que ho esta a Catalunya. Aquest fet té implicacions tant a nivell educatiu com en el procés de disseny de projecte.

Pel que fa a la fase de disseny, potser la diferència més gran està en el fet que els arquitectes participen relativament poc en la definició tècnica del projecte, i que l'aportació de les diferents disciplines que participen del disseny és seqüencial: generalment els arquitectes s'encarreguen dels estudis previs, de la definició programàtica i dels projectes en fase de Bàsic, mentre que els enginyers desenvolupen el projecte executiu i de construcció. Els arquitectes tampoc no tenen responsabilitat legal equiparable a la fase d’obra, ja que no han de certificar la correcta execució en aspectes tant importants como l’estructura, les instal·lacions o la definició constructiva. Tampoc tenen responsabilitats en la gestió econòmica mitjançant les certificacions d’obra. No hi ha doncs solució de continuïtat en la participació de l’arquitecte al llarg del procés, pel contrari, la responsabilitat en cada una de les fases, recau en una figura diferent i si ho fa, es en la figura d’un “project manager”, que en general prové d’altres disciplines.

En conseqüència és molt habitual una manca d’integració i articulació adequades dels requeriments i els objectius de les diferents parts del projecte. Per part dels enginyers es considera que els arquitectes no han inclòs aspectes tècnics de gran transcendència en fase de concepció de projecte i a la vegada els arquitectes consideren que el desenvolupament en fases posteriors del seu projecte desvirtua gran part de les intencions d’aquest.

Recentment, la Universitat Tecnològica de Chalmers, a Göteborg, ha decidit fusionar dues de les seves principals Institucions. D'una banda, l'Escola Tècnica Superior de Construcció i Enginyeria Ambiental que albergava els Departaments d'Enginyeria Estructural, Geotècnia, Tecnologia de l'edificació, Direcció d'Obres, i Instal·lacions i Acústica. I d'altra banda, l'Escola d'Arquitectura (una de les quatre del país) i que al seu torn albergava exclusivament els Departaments d'Edificació, Teoria i Mètode i Urbanisme. D'aquesta fusió ha sorgit la nova Escola Tècnica Superior d'Arquitectura i Enginyeria Civil que aglutina tots els departaments citats. Aquest canvi és molt significatiu perquè fomenta i impulsa en fase educativa la interacció entre disciplines. De fet representa un canvi radical de model que el que proposa no es tant canviar el perfil professional de les respectives parts, però si establir una dinàmica de col·laboració interprofessional que tingui conseqüències des de les primeres fases de disseny i que en derivi en resultats més holístics i transdisciplinaris.

Joaquim Tarrasó, arquitecte, corresponsal del COAC a Göteborg, Suècia