El XXXIVè Curset de l'AADIPA d'aquest any 2011 es vol ocupar de la intervenció en les construccions destinades a la defensa. Des de l’antiguitat fins als nostre dies s’han construït arquitectures de defensa col·lectiva, aïllades o formant part d’una xarxa, com muralles, castells, torres i refugis, que han servit per a vigilar, protegir o controlar un enclavament singular, una ciutat, un territori, una via de comunicació o una línia fronterera.

Les arquitectures de defensa han arribat fins a nosaltres convertides en arquitectures singulars que molt sovint caracteritzen el paisatge i el territori on es troben. També han arribat carregades d’un significat que en determina la valoració com a element propi i d’identitat de la col·lectivitat, o com a símbol d’una dominació imposada, o com un element obsolet que destorba. La percepció del significat influirà en la voluntat de conservació, o en l’oblit i la seva destrucció.

Les construccions de defensa són arquitectures funcionals que no es poden entendre sense tenir en compte l’armament i les estratègies d’atac de l’època a les quals han de fer front, amb poques concessions a la decoració. Els importants recursos que s’hi dediquen, s’esmercen en la qualitat constructiva i en la consecució d’un aspecte imponent i inexpugnable on l’aspecte d’arquitectura - propaganda és la principal voluntat expressiva. Precisament, els canvis en l’armament han anat deixant obsoletes les diverses tipologies de fortificacions. Llavors, o s’han abandonat, o s’han destruït deliberadament, o bé s’han destinat a altres usos.

Només des de la consideració de tota la història i de tots els significats que hi ha implícits en cada arquitectura es pot abordar la intervenció en el patrimoni defensiu. Cal entendre com es feia servir el sistema d’atac i el sistema de defensa, saber de qui es defensaven i a qui atacaven, qui la feia servir i com s’hi vivia. Cal entendre el paper que jugava en el territori i en la societat. Cal analitzar en quin moment la construcció defensiva queda obsoleta i com s’abandona, o bé es destrueix deliberadament o es reutilitza i si, més endavant, es revalora i es reconstrueix.

Cal plantejar quin és el paper d’aquest patrimoni en el moment actual, el significat que té ara i el discurs històric que es vol que expliqui; el seu valor com a document històric per al coneixement de la seva època i de les tècniques constructives que s’utilitzaven.
És essencial, i sovint el principal problema, definir quin serà el seu ús. Cal trobar un ús idoni a les necessitats del moment actual, més enllà de la visita turística, i alhora que respecti el monument. Finalment, cal plantejar amb quins criteris es restaurarà i s’adequarà a les necessitats derivades de l’ús que s’ha definit i donar resposta als conflictes que es produeixin. Les respostes han de venir de la col·laboració de la història, l’arqueologia, l’arquitectura, l’urbanisme i el paisatgisme, i de les necessitats de la gestió, de la propietat, i de la ciutadania, destinatària del gaudi dels béns culturals i amb dret a un coneixement històric complet i crític.

Directors:
Anna Albó Riera

Dídac Gordillo Bel

Equip organitzador:
Rosa Bosch Palau Montserrat

Cucurella Jorba

Alfred Pastor Mongrell

Mireia Barnadas i Ribas, secretària tècnica de l'AADIPA 
Marta Urbiola i Domènech, tresorera de l'AADIPA 

Carpeta [4]

Programa [5]

Publicació de les actes [6]

Diploma [7]

Acreditació [8]

Web [9]