Miguel Milá, projectista d’artefactes
Imatge:
Miguel Milá a la inauguració al COAC de l'exposició "Correa&Milá en perspectiva" el 2023 © COAC
Vaig conèixer en Miguel quan, al segon curs de carrera, juntament amb Lluís Clotet, vaig començar a treballar a l’estudi de Federico Correa i Alfonso Milà. Parlo de l’any 1962, fa més de seixanta anys. En Miguel col·laborava en els projectes de mobiliari de l’estudi. Havia començat la carrera d’Arquitectura però, aclaparat pels repetits suspensos de matemàtiques superiors i càlcul diferencial, l’havia abandonat feia poc. Ell assegurava que va ser el dia més feliç de la seva vida, però en Federico li recriminava que fos una renúncia mandrosa. Tot i que en Miguel va abandonar els estudis, mai va deixar de pensar com un arquitecte, en particular com José Antonio Coderch, mestre admirat per tots nosaltres.
Des del principi, aquell dandi motoritzat, una mica tartamut i dotat de l’elegància, la ironia i l’humor característics de la seva família, em va caure de meravella. Ha estat una amistat mai interrompuda des de llavors.
Recordo el desplaçament a Sant Sebastià amb motiu de la inauguració d’una botiga que BD, en col·laboració amb Peñita Ganchegui, obria en aquella ciutat. Aquells anys, BD havia rescatat la producció de la làmpada TMC, que es trobava descatalogada, i la relació amb en Miguel era fluïda i freqüent. Amb ell, els arquitectes d'Studio Per, vam anar a Sant Sebastià en una furgoneta Volkswagen. Durant el viatge, en Miguel ens va oferir un ampli i inoblidable repertori de ranxeres mexicanes. Afició que no l’ha abandonat, ja que, fa ben poc, li vaig preguntar al músic Alfonso de Vilallonga com havia trobat en Miguel -que ja estava delicat- en la seva última visita. L’Alfonso em va dir que l’havia vist animat, que havien cantat força.
Diverses vegades he comentat amb companys de professió que els arquitectes tenen una manera determinada d’afrontar els projectes de disseny una mica diferent dels dissenyadors industrials purs. Si pensem en els dissenys d’Aalto, de Jacobsen, d’Eames, de Mollino, de Ponti, de Magistretti… hi trobem alguna cosa d’en Milá: un projectista d’artefactes discrets, bells i convincents.
Oscar Tusquets Blanca
15 d'agost de 2024
Des del principi, aquell dandi motoritzat, una mica tartamut i dotat de l’elegància, la ironia i l’humor característics de la seva família, em va caure de meravella. Ha estat una amistat mai interrompuda des de llavors.
Recordo el desplaçament a Sant Sebastià amb motiu de la inauguració d’una botiga que BD, en col·laboració amb Peñita Ganchegui, obria en aquella ciutat. Aquells anys, BD havia rescatat la producció de la làmpada TMC, que es trobava descatalogada, i la relació amb en Miguel era fluïda i freqüent. Amb ell, els arquitectes d'Studio Per, vam anar a Sant Sebastià en una furgoneta Volkswagen. Durant el viatge, en Miguel ens va oferir un ampli i inoblidable repertori de ranxeres mexicanes. Afició que no l’ha abandonat, ja que, fa ben poc, li vaig preguntar al músic Alfonso de Vilallonga com havia trobat en Miguel -que ja estava delicat- en la seva última visita. L’Alfonso em va dir que l’havia vist animat, que havien cantat força.
Diverses vegades he comentat amb companys de professió que els arquitectes tenen una manera determinada d’afrontar els projectes de disseny una mica diferent dels dissenyadors industrials purs. Si pensem en els dissenys d’Aalto, de Jacobsen, d’Eames, de Mollino, de Ponti, de Magistretti… hi trobem alguna cosa d’en Milá: un projectista d’artefactes discrets, bells i convincents.
Oscar Tusquets Blanca
15 d'agost de 2024
15/08/2024
